Fem una aproximació abstracta al tema des d’una perspectiva de l’urbanisme independent de les grans idees epistemològiques centrant-nos en la seua evolució pràctica fins a l’actualitat. I una proposta final per a lacontemporaneïtat. Ho hem desenvolupat en quatre capítols.
1. Evolució de la ciutat.
2. Societat i ciutat.
3. Quina ciutat ?
4. Ciutat del segle XXI.
1. Evolució de la ciutat.
La Torre de Babel és el mite fundador de la ciutat. No és casualitat que en l’antiguitat, els sectors religiosos més conservadors, hagen mantingut una ferrenya malfiança envers ella. Aquests, en una societat teocràtica, constituïen una elit amb un status quo gens menyspreable dins l’entrellat social, doncs, representaven els mitjancers entre els déus i la població.
La mateixa existència i construcció de la ciutat, desvelava –palesament- la seua coartada histriònica, posat, que la ciutat era un fet elaborat pels homes sense l’aquiescència divina. Constituint-ne un desafiament als déus, segons deien.
La ciutat és un món construït per les persones. Prèviament, per a construir una ciutat, cal tenir una idea generatriu i primigènia. Radicalment, la ciutat, també és producte de la imaginació.
A tall d’exemple: els romans feien una cruïlla, on encabir el fòrum, allà on es tallava el Decumanus i el Cardo; els espanyols a Amèrica feien una plaça, on emplaçar-s’hi, segons la llei d’Índies; ací fèiem bé una cellera, bé una sagrera, per a després, bo i evolucionant emmuralla-les amb cercles topogràfics psedoconcèntrics envoltant l’església, el Comú-batlia, palau, etc. i el castell, com ara Morella, Montferrer, La Roca de les Alberes, etc…..temps a venir i més madurs, una ordenació hipodàmica a l’estil de Vila-real o Vilassar. Com fra Eiximinis proposava a semblança de Pequín.
Joseph Rykwert en la seua “The idea of a town” ens fa tot un recorregut per la història de les fundacions de les ciutats, -tot interrogant-s’hi, al final del llibre: Si hi ha una invariable universal, perquè en són tan de diferents unes de les altres?
2. Societat i ciutat.
La ciutat és la creació més complexa de la humanitat. Possiblement són les invencions humanes de més durada. I, amb allò i per açò, les ciutats, també són el producte de l’intercanvi, sincrònic i diacrònic. Antigament era on hi havia el mercat, i no és casual que, llavors, ciutat, mercat i comerç fossen sinònims. Us remet a la resta de llengües europees. Quan a les terres de Ponent i també, devora la mar aneu a plaça a què se’n referiu ?. I la paraula “mercadal” a Reus i les Illes ?
Hi convivim gents d’al•luvió vingudes de diferents parts del món. Això també ens serveix per a relativitzar el tribalisme. Hi convivim, secularment, en diverses llengües i cultures. Les societats, en el seu conjunt, creem els mites de cadascuna.
Per contra, els estats nacionals vinguts del segle XIX, i ideologitzats des de l’anterior XVIII, estan en procés de dissolució irreversible ja.
Les ciutats, pel contrari, són cada volta més persistents i tenen més futur cert. Ningú no es planteja si Elx, Perpinyà o Manresa serà o no d’ací tres segles. Ho donem per ben segur. La ciutat no es pot idear sols des de l’especulació intel•lectual.
La ciutat és el resultat de la interacció sostinguda entre el seu medi naturartificial i la seua gent. És la simbiosi entre les estructures físiques i el teixit social que hi habita.
Què en tenen de comú ? La gent. Les persones són les que fan l’espai públic. I, amb això, som hereus de Goethe, Shakespeare, Aristòtil, Cortázar, etc. Tots ells han coincidit a assenyalar-ho.
Algú va dir: una estructura d’un pont no és res. Un pont és una persona que el creua. Simbiosi entre estructura física dissenyada i teixit social associat. És, per tant, la dialèctica entre les idees i els desigs. És conjuminar allò que és necessari amb allò que és bell (forma) i vell (antic o patrimonial). I és aquí on apareix la component de participació ciutadana.
Perquè la ciutat és el camp de batalla de la complexitat i de la democràcia. Deia el president A. Lincoln “….un home pot equivocar-se moltes vegades, uns pocs homes poden equivocar-se’n bastants també…..però mai molts homes poden equivocar-se moltes vegades i per sempre”
I ací retrobem unes pràctiques que hem anat oblidant en les darreres dècades: el diàleg. Les converses i el tarannà negociador de les parts. Tant de les administracions com de les associacions veïnals, esdevingudes corretges de transmissió de partits polítics burocratitzats.
Tenim l’experiència que quan es posen problemes concrets sobre la taula, es resolen de manera més racional i efectiva. Des de l’abstracció i l’enfrontament polític partidista- és a dir, des dels interessos i programes- no hi ha mai solució adequada, i escaient, pactada. Bo i en detriment de la gent (societat) i la pròpia ciutat física.
3. Quina ciutat ?
És depriment i desorientador veure-hi les mateixes construccions, xiringuitos, passeigs marítims i disposicions urbanes, kitsch o no, a Benidorm, Cambrils, Calvià, Las Vegas i Miami. Quan més ens globalitzem més ens calen les boies i fars de referència ciutadanes.
Observar que alguns dels problemes –segons escala i barris- són iteratius a Lleida, Brno, São Paulo, Bogotà, París o Londres també ens pot ajudar o ajudar-los. Defugint-hi de punts de vista “meliquistes”; és a dir, advocant-n’hi per uns altres, de més globals.
Amb un avantatge: som hereus d’un pensament pregon de la ciutat mediterrània. Compacta i contínua a diferència de la provinent del món anglosaxó de caràcter difús i extensiu. I una tradició provinent d’Eiximinis, els grans projectes haussmanianns, ring vienès, teoria general de la urbanització, que ens arriba fins a la Vila olímpica.
Perquè Cerdà proposa que la suma de l’ample de les voreres siga el mateix que l’ample de la calçada per on discorre-hi el trànsit?. Perquè l’equip de na Rita Barberà està recuperant aquest concepte en els darrers temps?
Ultrapassats els temps en què es pretenia unir la Gran Via, carrer Sepúlveda, etc. amb el port de Barcelona i transformar les Rambles com a via ràpida, a l’igual que unir les Grans vies fins el port de València pel llit del Túria, comencem a repensar-nos des de la nostra coherència urbana. Aquella colla de tecnòcrates ministerials dels seixantes de Gran València, etc. estaven rebordonint el que havia estat el concepte general de ciutat.
En ambdós casos fou la pressió ciutadana la que recondueix les barbaritats que pretenien perpetrar.
Avui el llit del Túria és l’espai urbà que articula tota la ciutat –d’oest a est- i les Rambles conformen juntament amb el Passeig de Gràcia uns dels espais urbans més reeixits de tot el món.
Com hem dit adés, la ciutat és un espai del patrimoni, de l’herència. És l’espai que conté el temps, ha dit algú. Bàsicament, si és detentora i roman del seu poder. No de l’aliè.
Malament, si ho fem contra la societat i l’herència, com s’ha esdevingut amb l’opció triada en el cas d’El Cabanyal en la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez. O bé, encertadament, segons la solució adoptada amb el manteniment de la trama urbana industrial d’El Poble Nou a Barcelona.
L’herència és això fa que cadascú siga cadascú i se’n diferencie de la resta. Per tant, la ciutat també és el lloc de la diferència. I ací és on està la dialèctica i el conflicte d’interessos. Un espai és més urbà quan més diversitat d’usos té i amb això més significats curulla. I per ço, s’esdevé públic. I n’agafa més significats.
¿Què tenen en comú els Barris del Carme i el gòtic? O les Rambles i la Gran via del Marquès del Túria?
Puix gairebé denou hores d’activitat diària ininterrompudes. Comerços al detall, cinemes, botigues de queviures, mercats, i molts bars, restaurants, etc. On la gent conversa i intercanvia informació.
La informació com a matèria primera del món actual. Possiblement quan els processos industrials emigren cap a d’altres verals, llavors, i ara mateix, aquesta és la primera indústria que ens resta. La del coneixement. I disculpeu la “boutade” histriònica però, la cosa, va envers ací.
Amb l’urbanisme que heretàrem del segle XIX ve redossat el zonnig d’en Tony Garnier. La distribució territorial per zones en funció dels diversos usos. Aquest concepte i pràctica porta larvada la segregació i la negació de la ciutat com a una síntesi de geografia i història social.
Aquesta concepció és contraposada a la ciutat mediterrània. On d’una manera més o menys dissimulada totes les capes socials anem trobant-nos i agombolant al voltant de l’espai públic.
Encara la matriu –romana i atenea- que ens ha parit ens ofereix això. En llocs més saxons i d’elitistes colonials, com ara Londres, Lisboa, Madrid, Hamburg i certa part alta de Barcelona la segregació social és més que evident.
Al respecte, i com a memento, podem recordar dues exposicions no massa llunyanes en els temps que tenien unes concomitàncies paleses. L’una, a València sobre el “L’arquitectura gòtica mediterrània” comissariada per n’Eduard Mira on començava per dibuixar les conformacions de les ciutats valencianes de València, Xàtiva, Sagunt, Oriola, etc…com a llavor de les ciutats gòtiques comparant-les amb la resta d’europees. I una altra, a Barcelona, al CCCB comissariada per en Garcia Espuche, sobre la “La reconquesta d’Europa” que consistia a reconquerir les ciutats d’Europa. Les grans, les mitjanes i les petites. Reconquerir o “raptar Europa” de nou, era recuperar la civilitat i tornar-la, d’alguna manera, a l’illa de Creta. Els serveis, els transports dels tramvies, la creació de noves centralitats i llur connexió amb la resta. La sutura de les diverses parts que hi havia quedat difoses i segregades per a reincorporar-les.
Contraexemple: El cas paradoxal de Brasília, encomanada per un govern conservador i dissenyada –ex novo- pels arquitectes –comunistes confessos- O. Niemeyer i L. Costa que imaginaren una ciutat estratificada per capes socials. Representació momificada i revivida de la lluita de classes. Tota ella és una malla de nucs allunyats els uns dels altres i connectats per immenses avingudes. Des dels nuclis de governança centrals fins a les sets viles satèl•lits autoconstruïdes de l’extraradi. I entre elles els barris que esbossen la degradació econòmica i social. Ghettos per a rics més propers als ministeris i ghettos més proletaris com més dellà. En definitiva una ciutat per a no viure-hi.
4. Ciutat del segle XXI.
La ciutat és bàsicament ESPAI URBÀ. És allà on manifestem la cohesió social. Manifestem les demandes, els desigs, on es combrega comunitàriament. És on es manifesta que formem un cos social. Des de la diversitat. I és l’escena del conflicte i de la conquesta social.
Volem el llit del Túria i el volem verd, Les festes de Gràcia i Benimaclet que manifesten llur condició de vila no volgudament annexionades. És Sants i Extramurs (el jardí del Botànic) que impedeixen l’enclavament de sengles gratacels forassenyats de lloc i de referència ciutadana a costa de zona verda. Deien, i diuen, les consignes dels múltiples Salvem.
Si hi ha una qüestió que ha malmès la participació i la col•laboració ciutadana, on podríem concentrar-ho tot, és en la manca de diàleg. D’una banda, la prepotència de les Administracions que s’han autoatorgat el dret plenipotenciari a decidir per sobre de la ciutadania, i d’una altra, la immaduresa dels moviments socials que hi han estats usats com a arma llancívola – però desarmada- no fóra cas que canviés la situació dels no governants contra els governants, segons cada moment.
Fent-hi ús, entre nosaltres, d’allò tan nostre i humà, en general: PARLEM-NE. XERREM-NE, ENRAONEM-NE.
Dues idees properes que ajuden:
A) La Catalunya-ciutat, embrionària, vinguda des de la Mancomunitat i el Noucentisme. Lògica perquè venia des de les Diputacions i llur assemblatge. Ensarronada amb el tall de l’aixeta de doblers de la caixa.
I B) una més moderna elaborada pel sociòleg-urbanista Eduard Mira. És a partir dels anys ’70 que col•labora en la redacció del Pla General d’Eivissa, que li sereveix de base i idea per a elaborar una concepció innovadora i conceptual en considerar la comarca de la Marina com una ciutat. On les centralitats són els propis nuclis municipals. Els carrers que recorren entre verds i camps són les connexions talment com a si a Berlín, Karlsruhe, etc. ens trobéssem. Tothom col•laborant per organitzar ciutadanament la comarca.
Tot enllaçant-les i mallant el territori en definitiva: la comarca natural, vegueria, etc. com a unitat de civilització i de ciutadania.
Comptat i debatut: el país com a xarxa de xarxes. I això lliga amb el debat actual de la urbanística. Sembla que ja sabem “construir sobre el construït” fins i tot a València, que ja és dir !
Però no sabem construir sobre la ciutat que està dispersa o que estem fent. La bogeria a declarar tot el sòl urbanitzable de la mà de la resta de liberalitzacions en l’època del sr. Rato va ser brutal i una bestiesa. No cal haver llegit Ricardo, Marx, Smith, etc. per a saber que capital és treball acumulat. I urbanitzar costa diners. I no podem permetre’ns l’urbanisme foll dels ’60 que sols condueix a l’esclat, a la manca d’ordre. Dit en el sentit més profundament àcrata.
Per això cal utilitzar les infraestructures de la manera més eficaçment possible. No sempre aquestes tenen correspondència amb agressions al territori. Si sabem com aprofitar-les i debatre-les. Molts pensareu que no toquem dempeus a terra. Però pensem-hi: no hi ha alternativa. I això no és renunciar a res. Sempre cal cedir de les parts per a arribar a acords. L’alternativa és “muts i a la gàbia” i tragueu les piconadores i excavadores.
Perquè, penseu-hi, que a ningú no interessa que la ciutat reste difosa. I que, al remat, és insostenible: ni en serveis ni en infraestructures. I genera nuclis de rebel•lia.
Tenim un actiu inqüestionable: els caps de comarca i ciutats mitjanes: Ontinyent, Alcoi, Manresa, Alacant, Terrassa, Sabadell, Olot, Lleida, Elx, Villena, Llíria, Castelló, Calvià, Maó, Ciutadella, Girona, etc. L’entrellat que suporta el hinterland del país. Però sense les capitals tampoc no n’hi ha, de país.
Tornem-hi: Com fer ciutat tot recuperant i esbandint la “capita diminutio ciuita” de molts barris segregats i allunyats de cap centralitat?
Altrament: com retornar la centralitat dels barris del Crist d’Aldaia, de la Llum de a València, de st. Andreu, La mina etc. a Barcelona ?
Crec que és possible: Monumentalitzant la perifèria, creant-hi connexions i noves centralitats, visualitzant-s’hi mútuament. Usar de les grans infraestructures en una quota obligada a favor de l’espai públic. Crear un sistema de transport públic adient.
Ací ens trobarem possiblement que els ecologistes –classe mitja professionals, etc.- advoquen per això, mentre qui va a la perifèria a la fàbrica l’hi calga, del cotxe.
Conclusió: intentar d’anar de nuclis densos a nuclis densos.
València és el contraexemple negatiu i aterridor. Anar de Manises a Burjassot que estan gairebé tocant-se cal baixar a València.
A tomb d’això han aparegut una sèrie de fenòmens que dilueixen la ciutat: els centres Comercials que et “segresten” temporalment amb fins comercials, lúdics, etc. i de difícil accessibilitat amb “dret d’admissió” o sia, amb “dret d’expulsió”. Que són un càncer en la perifèria que intenta recrear una civilitat falsa. Al remat un altre ghetto despenjat. I també en les perifèries de nova implantació de blocs sense equipaments comunitaris que viuen reclosos dins d’una illa pròpia, amb els serveis esportius, d’esplai, etc interiors a l’illa de cases. On es reuneixen els de la mateixa classe amb els propis, sense relació amb l’exterior.
Cas paradigmàtic n’és l’avinguda de Corts Valencianes que tantes voltes ens hem queixat per ser una operació urbanística fallida. Curta de gambals: Cal un Nou Mestalla el doble de gran, però situat més a prop del by-pass, doncs el València CF, és un referent mític d’aquesta part del país. A diferència dels grups violents com ara els Yomus que en volen la meitat per alenar sobre els bescolls dels jugadors adversaris. Ciutadania també és educació, correcció i respecte.
Per finalitzar, a tall de recull, manllevem del llibre d’en Josep Oliva i Casas “LA CONFUSIÓ DE L’URBANISME” una sèrie de criteris per a fer ciutat:
1. Els projectes cal que siguen polivalents. Que resolguen diversos problemes alhora. Que no siguen estrictament funcionalistes. Independentment que siguen d’acupuntura, cirurgia, o macros.
2. Vigilar amb l’escala i baixar al detall en certs casos.
3. Dissenyem el buit en urbanisme. No el ple. Fugim de l’urbanisme de les maquetes que sols hi veuen el massís. L’espai urbà públic és el buit, no el ple.
4. Integrar-hi diverses coses i inputs, aprofitant els diversos governs i administracions de proximitat.
5. Connectivitat de l’espai públic. Suturar les parts de ciutat. Recrear grans avingudes i vies que suturen simultàniament, com ara, els exemples: Camps Elisis-Défense, Rambles, G.V del Marqués del Túria, Avinguda de França, etc.
6. Crear simultàniament molt d’equipament i molt d’habitatge barrejats: multiplicitat d’usos.
7. Crear i dissenyar espais perifèrics amb forta càrrega simbòlica: l’interès actual es troba en els espais intermedis.
8. Dialogar amb el passat. Transformar-lo i fer-lo créixer per a mantenir-lo.
9. Fer ciutat és en molts casos és anar contra el mercat. Però no sempre. p.e. l’illa Diagonal. Deixar que el mercat faça allò que no pot fer l’administració de proximitat. Reconduint-lo i assessorant quins tipus d’activitat en són més adients.
10. Estar força atents al disseny i a la forma. Perfilar l’escala a la què hom es treballa.
11. Defugir de l’atomització dels continguts: No tenim dret a l’habitatge, ni a la qualitat de vida, ni al transport públic ni al privat, ni a les escoles, ni a l’educació, ni a les biblioteques, ni als parcs, ni als jardins, ni al patrimoni, ni a la cultura, nia la bellesa, ni a la sanitat, ni al comerç, ni a la diversió, etc. TENIM DRET A TOT PLEGAT, CONJUNTAMENT ALHORA I SINTÈTICAMENT.
12. Tornant a la invasió de tecnòcrates dels anys seixantes i setantes aterrats de mà de la metròpoli. Fer ciutat també és redissenyar les regles del joc democràtic. Pensem en la confederació helvètica. On té més poder decisori el batle que el cap de torn de la mateixa Confederació on ningú se’n preocupa de qui és per ser rotatori. Pensem perquè van a referèndum a quasi tot allà i ací sols cada quatre anys. La democràcia amb criteris i guiats pel principi de subsidiarietat. Allò que puga gestionar el de baix que no ho faça l’organisme administratiu de dalt.
¿perquè es vota igual a València que a un petit poble ?
Salvant les condicions generals democràtiques, de sufragi universal, és ben il•lògic, i irracional, no? I per últim, simplificar la gestió: si ja està tot aparaulat entre ciutadania i governs de proximitat i ens apareix el funcionari de torn de la metròpoli a fer la guitza. Com li passa als nostres batles: Alduy a Perpinyà, a Barberà en els darrers temps, etc. amb independència de qui siga “allà”. Com resoldre-ho sense ingerències alienes?
SOM UNA XARXA DE XÀRCIES CIUTADANES I SOCIALS EN TRÀNSIT DINTRE DE LA REALITAT.
