Las Provincias

img
Aceras mojadas en Valencia
img
Paco Moreno | 19-08-2010 | 17:48

Salgo con precaución de casa. Llueve y dejo la moto para convertirme en parte del batallón de peatones. Y enseguida empiezan las precauciones. Las aceras resbalan. Y mucho.

Empiezo una lista mental de las más peligrosas camino del centro. Enseguida descubro que la Gran Vía Marqués del Turia puede alzarse con el primer premio. Esas losas rojizas y resbaladizas no se pueden pisar ni con suela de goma de contrastada calidad. 

 

Aunque para peligro, el pavimento que rodea la boca del metro en la plaza de los Pinazo. Será por la suciedad, por los restos de los miles de folletos de propaganda que se reparten a diario, incrustados en la piedra. El caso es que reduzco la velocidad mientras busco miradas cómplices, sobre todo de los ingenuos turistas que calzan chanclas y pisan charcos. 

 

Ya con la mente puesta en la caída, atravieso Juan de Austria, la calle peatonal más comercial de la ciudad. Será por la suciedad y la sombra de los chicles que decoran cada centímetro cuadrado, el caso es que piso algo más seguro. 

 

Me interno por la calle Barcas, una de las últimas obras de urbanización que ha hecho el Ayuntamiento en el centro histórico. Voy con mucha precaución aunque la sorpresa es que las aceras son seguras, al contrario de lo que había sucedido hasta ahora. 

 

Y en eso que veo a lo lejos las losas más temidas, las de la plaza del Ayuntamiento, con un aspecto de pista de patinaje, brillantes por la lluvia caída. Me encomiendo a quien eligiera la piedra para sonreir por primera vez. Resbala menos de lo que pensaba, a pesar de las crueles críticas que se hicieron cuando la última reforma

Entonces caigo en la cuenta de que he pisado por la pequeña historia municipal, con suelos elegidos por distintos responsables, de Administraciones y partidos diferentes. Y para desgracia de los vecinos, sin salir del centro he podido reunir toda una colección de baldosas y colores. ¿No sería más sencillo elegir uno o dos modelos?

  • http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6909 Josep Blesa

    L’altre dia un aprenent de periodista titlava de “sectaris” alguns membres de Compromís pel País Valencià. Ara, tu fas de torsimany explicant la deriva d’Ada Colau. És important mantindre eixe to per a evitar que el diari tanque. Emmerdats fins al coll el vostre monarca, mercés la reunió a La Zarzuela de Barberà i Camps amb el seu gendre, vosaltres, continueu fent cortines de fum. Vos va la supervivència econòmica. La credibilitat professional ja és nul·la. La trama/les trames de l’eix de la Prosperitat comporta l’espolació de la gent normal que viu dins l’estat, però redoblada quan són súbdits de la/les colònia/es del mateix eix.
    Quan en els vostres escrits rememoreu quotidianament allò primoriverista “ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en este mundo” em ve al cap el fragment de la pel·lícula “Gandhi” en què diu a l’enviat de Londres allò de “Sé que tinc un país ple de corrumptes, però m’estime més ser robat per qualsevol d’ells que espoliat despietadament pel millor gentlman britànic”.
    Que na Colau sorgeix en aquest país i no a Espanya, ja dóna idea de la disparitat entre les masses socials d’ambdós països i de la classe de genteta “mèdia” i escriu contra eixe moviment des de La Vanguardia (española), Las Provincias (ocupades), etc.
    Tenim un abisme insalvable que ens separa malgrat viure inclús al mateix carrer: la concepció i la pràctica de la democracia. Som dos civilitzacions diferents però amb problemes més o menys conjunts però amb solucions diferents. Vivim sota el mateix cel eprò no tenim el mateix horitzó.

    Uns anem, malgrat tot, cap a Suïssa i els altres porteu la direcció contrària cap al país del cosí del Borbó al Marroc, d’on nasqué tot aquest merder vostre. Millor dit, el dels vostres amos.
    Fuster al “Nosaltres, els valencians”, en referència a la vostra incrustació mitjancera entre Madrid i València, escrigué que en Teodor Llorente era un “ninotet” d’un tal Silvela i, ara, que no hi ha ni “ninotet” valencià al diari, però l’hereu de Silvela sí que ha sobreviscut. Sobre aquest mateix solar vivim sincrònicament dos civilitzacions irreconcialiables. La que ressegueix als Jefferson, Adams, Paine i Emerson, etc.. als EUA i la dels pobres “pro-londinencs” sofrint la duresa entre la primera i segona revolució industrial que malviuen a qualsevol colònia britànica.

    PS: We have a dream too.

    http://youtu.be/0h1tZCCdWOM

    Maybe, ours as same as the King’s dream?