Las Provincias

img
Regeneración democrática YA
img
Héctor Esteban | 19-01-2013 | 20:35


La distancia entre la política y el interés general se abre cada día más como una “i griega” infinita. La cola del paro, los desahucios, los rescates bancarios, los sueldos indecentes para dilapidadores públicos, los enchufes, los cargos vitalicios, las comisiones ensobradas y el chocolate suizo llaman a gritos a una regeneración democrática para alumbrar no sé si una sociedad más justa, pero sin duda sí que más limpia. La regeneración democrática pasa por claves que he escuchado a gente de uno y otro partido. Unas bases en las que muchos están de acuerdo y sobre las que debería circular el nuevo orden político al que crisis y corruptelas nos han abocado.

  1. Limitación de mandatos en cargo público. Debe de ser pilar fundamental para salvaguardar la esencia de la democracia. Una regeneración que pasa por fijar en ocho años el máximo de tiempo en el que una persona puede ostentar el mismo cargo. Si posteriormente quiere volver a presentarse, debería estar un mínimo de cuatro años en barbecho y demostrar que en el impasse ha sabido ganarse las habichuelas al margen de la política.
  2. Listas abiertas. Que cada ciudadano pueda elegir a sus representantes. Evitar que los partidos impongan sus nombres. La mayoría de edad de la democracia española permite al ciudadano elegir siglas y nombre. La regeneración debe de pasar por las propias sedes. El político se ganaría el voto por su trabajo.
  3. Cambio de sistema electoral. La ley d’Hondt para el reparto de escaños quizá no sea la más justa en estos momentos. Se adoptó para garantizar gobiernos fuertes tras la transición pero favorece las mayorías absolutas. Además, el sistema de reparto es injusto al premiarse los votos por provincia. Partidos con mayor respaldo electoral en España luego tienen menor representación frente, por ejemplo, a nacionalismos fuertes en determinados territorios. El Congreso no es una Cámara autonómica. El voto de un ciudadano debe de valer lo mismo.
  4. Fin a las subvenciones a los partidos. Con dinero público no habría que financiar la actividad de las formaciones políticas. Que vivan de sus cuotas y donaciones supervisadas bajo el estricto control legal y del Tribunal de Cuentas. Aquí, en Valencia, en 2012 se repartirán casi 6 millones de euros.
  5. No a la dualidad de cargos. Que en ningún caso un político pueda ser a la vez alcalde y diputado, por ejemplo.
  6. Prohibir la recolocación. Evitar que un diputado que deje de ir en listas o no sea reelegido pueda ser recolocado en la maraña del segundo escalón de la Administración.
  7. Transparencia en la declaración de bienes. Que los cargos que tienen que hacer públicas sus actividades y patrimonio detallen hasta el último euro. Muchos salvan la obligación a granel. Ejemplos de buenas prácticas han sido los del popular José Marí Olano y el socialista José Camarasa, que especificaron hasta el dinero de la hucha del niño.
  8. Sueldos dignos para políticos dignos. La retribución debe estar al nivel de la responsabilidad. Y los políticos también. Hay que poner fin a los cargos de baratija con falta de preparación.
  9. Asesores al margen de las siglas. En ningún caso puede haber personal de confianza afiliado, con lazos familiares y sin conocimientos específicos para el cargo. Acabar con la lacra de los enchufados.
  10. Medios públicos plurales. Garantizar la objetividad y la pluralidad  en las informaciones de todos aquellos medios pagados con dinero público.
  11. Prohibida la colocación en grandes firmas. Por un lado, prohibir que los políticos se coloquen con sueldos millonarios en grandes empresas que tengan aspiraciones públicas. El mismo ejemplo sirve para los bancos tras los Rato y Olivas. Que los partidos no elijan a parte de los consejeros de las entidades de crédito. De la misma manera, vetar la contratación de familiares.
  12. Fin de privilegios. Buenos sueldos para los cargos públicos dignos con el fin de suprimir prebendas como pluses para pisos, factura del móvil, aparcamientos y peajes gratuitos, dietas desorbitadas…
  13. Experiencia previa. Evitar el oficio de político. Que nadie salte a la arena del hemiciclo por tener carné de partido. Cargos con recorrido y bagaje. No postadolescentes aleccionados en las ramas juveniles.
  14. Participación ciudadana. Abrir puertas al ciudadano en la decisión y articulación de las leyes. Hacer normas efectivas, directas y claras. En ningún caso leyes a peso.
  15. Suspensión de cargo público. A la apertura de juicio y si son declarados culpables, condenas ejemplarizantes para evitar futuras tentaciones por empatía.

  • andreuescriva

    Estoy de acuerdo en muchas cosas, discrepo en otras y sólo te corrijo lo de la ley electoral, que a quien premia -y mucho- es a los partidos mayoritarios, PP y PSOE.
    El resto, material de discusión que cada día, afortunadamente, está más presente. Hay que generar el debate.

  • Jorge

    Quiero participar en las decisiones que afectan mi entorno,mi hogar, mi reino, mi Europa….listas abiertas YA

  • Pingback: Regeneración democrática YA

  • vicentino

    Interesante propuesta, muy a tener en cuenta por todos. Porque en esa línea, más o menos, hay que regenerar la vida pública. Un saludo.

  • plaerdemavida

    Home, és exhaustiu així que jo diré:
    1, 2 i 3. Però no t’equivoques. La 3 afavoreix a PP i PSOE, no als nacionalistes.
    La 4 no la tinc gens clara. Pq llavors els de dretes sempre tindran més diners per fer campanyes. Però s’ha d’estudiar pq és evident que existeix un forat en l’actual model.
    5,6,7 i 8 d’acord. El 8 va vinculat amb el 12. Que cobren molt i no tinguen prebendes (encara que algunes no són tal, vull dir, el mòbil, el pàrking, fins i tot el cotxe en el alts càrrecs són raonables si estan fiscalitzats i controlats).
    9 no estic d’acord. VUll dir, assessors són necessaris pq es necessiten càrrecs de confiança. El que faria seria limitar-los a llocs estratègics (cap de gabinet, secretària, cap de premsa i poc més).
    10, ok. 11 ok ,però aleshores xoca amb l’1. No veig un president autonòmic currant en kioscos pérez…
    El 13 no estic d’acord. En absolut. Experiència prèvia què vol dir? És totalment classista, manipulable i discriminador. Només podrien ser governant els rics, com passava a l’Antic Règim. Per a este punt, el que cal és regenerar a la gent. I si hi ha llistes obertes la gent ja es preocuparà de votar als bons (i si no ho fan, com ara ja passa, es que s’ho mereixen).
    Estic d’acord amb la 14 però hem de saber que la participació ciutadana en la pràctica és molt limitada.
    I la 15 per suposat.

  • Josep

    Encara que hi ha coses amb les que no estic d’acord, seria una manera bona de començar a treballar. Però en primer lloc podria dir-me algú qui seria l’encarregat de fer les modificacions legislatives escaients?. Perquè els que estan, tant al congrés com a les corts, només saben ficar-se d’acord quan es parla dels seus sous. I creiem que van a canviar, “pel be del poble”,les seues prebendes?. Jo crec que primer que res s’ha de pensar en això.

  • Pingback: Dejar de lloriquear | Mil piruetas - Blogs lasprovincias.es

  • http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6909 Josep Blesa i Morante

    No em preguntes el perquè Héctor que trobe la teua declaració més falsa que la que féu l’ABC d’España-Madrid fa un parell de dies. Fa uns 35 anys caigué entre meues mans un llibre obligat de Luis Sánchez Agesta. Un catedràtic de Granda molt lliga al franquisme on s’hi feia un recull de textos significatius històrics i constitucionals de totes les èpoques. Quan en 1978 ens féren llegir i votar la Santa Constiución española vaig recordar el llibre anterior i no se li semblava en res ni en esperit ni en lectura en cap text llegit un any abans.

    Jo, modestament, crec que no teniu remei. Tot allò que toquen els españols acaben traslladant el sentit de LA SANTA INQUISICIÓ a tot el que toquen. Lo més greu és que les persones de les colònies adjuntes féu seguidisme a “pies juntillas” de totes aquelles imbecil·litats que ejaculen des d’allà. Vaig votar amb un rotund NO, la constitució d’España i colònies adjacents. Llavors en español ia mb la traducció d’en Xavier Casp i Verger que amb penes podia entendre perquè a casa, com saps som castellanoparlants. Dels de deveres, dels que venim des d’España, nodels que estant ací no han comprés que són uns pobres ignorants colonitzats. Des d’aleshiores m’he preocuipat per saber què li passa a España, i ocupat en que a aquesta societat no li’n passe el mateix. He viscut la inquisició española des de 1980 unes quantes voltes: quan el jutge Garzón i la catetrva de españols sociates ens perseguia ideològiacament, no sense aplicació de mesures típiques franquistes de bosses al cap que provoquen asfíixia, electricitat aplicada als collons ambe ls peus mullats, etc…i l’època feliç de retorn a la contrareforma dessetsesca d’Aznar en què no ens cremaven perquè a Brussel·les quedava, ja malament aleshores, o fugir com un Joan-Lluís Vives i March qualsevol nord enllà. Per a regenerar-nos els valencians , no tenim una altra, des del meu modest punt de vista, que modificar els components original que conformen els fonaments fundacionals d’aquest estat, dit español. En 1981 vaig rtravar amistat amb Paco Burguera, que acabava d’abandonar l’UCD perquè pactaren amb el PSOE la rebaixa estatuària del 151, com a Nacionalitat històrica a la vista del quasi mil·lió de persones que eixiírem als carrer reclamant ” Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Paco Burguera és un liberal independentista molt amic del valencià del nord Jordi Pujol i del català de Mallorca, Josep Melià (en pau descanse). Ell undia em digué que mai veuria la independència i la nostra democràcia homologable amb la resta d’Europa…i jo li vaig retrucar que jo sí. Que per això havia produït tot el canvi de mentalitat en la meua pròpia vida. En el 1991, després de la Garzonada, vaig crear junt a unes altres trenta persones els fonaments d’ERC, que una dècada després posà en entredit el règim de terror aznarià, quinze després posàrem un cordovés al capdavant de la Genralitat de dalt, que no tenia res a veure amb un catagener dit Saplana, que venia a forrar-se, i ell, com a bon hispà andalús a “col·locar-se”. Vint anys des de la refundació d’ERC, estem a punt de fer la proclama de llibertat més important de la nació catalana des d’Almansa. Ni que sig d’una quasi meitat. I trenta des que una colla de gent vam intentar convéncer a l’Heribert Barrera que el federalisme no tenia lloc en aquest estat. Ni la democràcia feta des d’avall amunt, a la manera suïssa. Sincerament, crec que España no té cap solució democràcia perquè la seua històri torna als seus orígens ademocràtics de Cadis-1812, una i una altra vegada. D’España sols ens cal que un bon veïnatge. O com diuen a Portugal: “De Espanha ni o vento ni casamento” que és el reflex simètric del nostre valencià “De ponent, ni el vent ni la gent”, del qual discrepe des de la primera vegada que el vaig sentir, perquè cal ser universals. Els independentistes cubans eren majoritàriament democràtes espanyols emigrats a aquella colònia.
    Salutacions cordials.

Sobre el autor Héctor Esteban
Periodista. Me enseñaron en comarcas, aprendí en política y me trastorné en deportes. No pretendo caer bien. Si no has aparecido en este blog, no eres nadie.

Últimos Comentarios

kaeta1900 13-01-2016 | 07:48 en:
Valencia huele a caca
kaeta1900 13-01-2016 | 07:45 en:
Valencia huele a caca
marc188 13-01-2016 | 05:11 en:
Valencia huele a caca

Otros Blogs de Autor